MONUMENTOS 2009
FALLA GRANDE FALLA INFANTIL

Memoria Falla Salamanca-Conde Altea 2009
Lema: “Una y una… dos”
Artista: Francisco Fuentes

Memoria Falla Salamanca-Comte d’Altea 2009
Lema: “Una y una… dos”
Artiste: Francisco Fuentes

Guión de la Falla Infantil de
Salamanca-Conde de Altea 2009
Artista: Francisco Fuentes
Lema: “El camino al Cielo”

Guió de la Falla Infantil de
Salamanca-Comte d’Altea 2009
Artiste: Francisco Fuentes
Lema: “El camí al Cel”

Cuerpo Central y Remate:
Como bien demuestran las matemáticas, una y una, son dos; y. por tanto, forman una “pareja”. Y de parejas va la falla, buenas, famosas, imprescindibles, de hecho, por hacer, las que mejor que no existieran, las del cine, las de la política, la naturaleza. Pero, sin duda, ha sido el provecho y la avaricia las que más parejas han unido

Escena primera:
Una de las primeras parejas famosas que la historia nos dio fueron los gladiadores romanos, luchaban de dos en dos y entre ellos por salvar su propia vida, hoy en día luchan en Terra Mítica por tratar de salvar el parque temático así como su economía

Escena segunda:
Otra pareja confrontada en la sociedad son los grupos ecologistas que día a día luchan contra aquellas personas que se convierten en auténticos depredadores de animales con el único objetivo de sacar grandes beneficios a través de la venta de las pieles de animales que usan para realizar diferentes prendas de vestir

Escena tercera:
El policía y el ladrón son ya una “pareja de hecho” en la sociedad actual, se necesitan mutuamente, el problema es que esta pareja, se convierte en un trío cuando se une a ella el ciudadano de a pie, que es el gran perjudicado de la violencia y la brutalidad de parte de nuestra sociedad

Escena cuarta:
Los valencianos tenemos una pareja típica, que nos une a todos en torno a una fiesta, fiesta que cada día se enriquece más y se extiende ya por todos los rincones de la Comunidad Valenciana; hablamos, pues de los moros y cristianos.
Hoy en día, cualquier momento es bueno para montar una parada mora o bien una entrada mora y cristiana.

Escena quinta:
Muestra de la avaricia y la vileza de la sociedad actual e histórica es la pareja que forma la riqueza y la pobreza (el rico y el pobre), siempre ha habido, hay y, por desgracia, habrá el rico que se aprovecha de la debilidad del pobre y su lucha por la supervivencia.
Ojala llegara el día en que todos, al menos, tuviéramos, un trabajo, una vivienda y una vida, dignas.

Escena sexta:
Por último, la pareja ancestral, desde que el mundo es mundo existe, incluso el creador los creó, el ángel y el demonio, simbología del bien y el mal, separados por una sencilla y subjetiva línea que divide la puerta celestial.
¿Quién es ángel? ¿Quién demonio? He ahí la cuestión

Cos Central i Remat:
Com be demostren les matemàtiques, una i una, son dos; i. per tant, formen una “parella”. I de parelles va la falla, bones, famoses, imprescindibles, de fet, per fer, les que millor que no existiren, les del cine, les de la política, la naturalea. Pero, sense dubte, ha segut el profit i l´avaricia les que mes parelles han unit

Escena primera:
Una de les primeres parelles famoses que l´historia ens donà, foren els gladiadors romans, lluitaven de dos en dos i entre ells per salvar la seua propia vida, hui en día lluiten en Terra Mítica per tractar de salvar el parc temàtic així com la seua economia

Escena segona:
Atra parella confrontada en la societat son els grups ecologistes que dia a dia lluiten contra aquelles persones que es convertixen en auténtics depredadors d´animals ab l´únic objectiu de traure grans beneficis a través de la venda de les pells d´animals que usen per a realisar diferents prendes de vestir

Escena tercera:
El policia i el lladre son ya una “parella de fet” en la societat actual, es necessiten mutuament, el problema es que esta parella, es convertix en un trio quan s´unix ad ella el ciutadà “d´a peu”, que es el gran perjudicat de la violencia y la brutalitat de part de la nostra societat

Escena cuarta:
Els valencians tenim una parella típica, que ens unix a tots en torn ad una festa, festa que cada dia s´enriquix mes i s´exten ya per tots els racons de la Comunitat Valenciana; parlem, puix, dels moros i cristians.
Hui en dia, qualsevol moment es bo per a montar una parada mora o be una entrada mora i cristiana.

Escena quinta:
Mostra de l´avaricia y la vilea de la societat actual i històrica es la parella que forma la riquea i la pobrea (el ric i el pobre), sempre ha hagut, hi ha i, per desgràcia, haurá, el ric que s´aprofita de la debilitat del pobre i la seua lluita per la supervivencia.
Ixcà arrivara el dia en que tots, al menys, tinguerem, un treball, una vivenda i una vida, dignes.

Escena sexta:
Por últim, la parella ancestral, des de que el mon es mon existix, fin i tot, el creador els creà, l´àngel i el dimoni, simbologia del be i el mal, separats per una sencilla i subjectiva llínea que dividix la porta celestial.
¿Qui es ángel? ¿Qui dimoni? He ahí la cuestió

Había una vez un niño caminando por el campo, cuando entre las nubes vio a un angelito cantando una bella canción, que enseguida desapareció.

El niño pensó que por allí debían de estar las puertas del Cielo y sería divertido ver qué había. Así que comenzó a construir una gran torre de madera para llegar a las nubes, pero cuando era muy alta, se hundió. Lo intentó con ladrillos y acero, pero su torre siempre se hundía.

Cuando abandonó, volvió a ver al angelito, rodeado de más ángeles y, al atender a la canción, escuchó que su mensaje era que allí sólo se podía llegar si se amaba con el corazón. La curiosidad desapareció y deseó con todas sus fuerzas subir con ellos al Cielo.

Pero no pudo y, vencido por la impotencia y la pena, se sentó y comenzó a llorar. Lloró, lloró y lloró tanto, tanto, que al salir el Sol, apareció en aquel lugar un magnífico arco de San Martín, que precisamente iba a parar a la nube, donde se abrían las puertas del Cielo.

Y el niño recorrió aquel camino sobre el arco de San Martín lleno de alegría, porque comprendió que sólo con verdaderos deseos del corazón se puede abrir el camino del Cielo.

Hi havia una vegada un chiquet caminant pel camp, quan entre els núvols va vore un angelet cantant una bella cançó, que de seguida va desaparèixer.

El chiquet va pensar que per allí havien d’estar les portes del Cel i seria divertit vore què hi havia. Així que va començar a construir una gran torre de fusta per ad arrivar als núvols, pero quan va ser molt alta, es va afonar. Ho va intentar en atovó, en rajoles i acer, pero la seua torre sempre s’afonava.

Quan va abandonar, va tornar a vore l’angelet, rodejat de més àngels, i, en atendre la cançó, va escoltar que el seu mensage era que allí només es podia arrivar si es volia en el cor. La curiositat va desaparèixer, i, va desijar en totes les seues forces pujar en ells al Cel.

Pero no va poder i, vençut per l’impotència i la pena, es va seure i va començar a plorar. Va plorar, va plorar i va plorar tant, tant, que en eixir el Sol, va aparèixer en aquell lloc un magnífic arc de Sant Martí, que precisament va anar a parar al núvol, on es van obrir les portes del Cel.

I el chiquet va recorrer aquell camí sobre l’arc de Sant Martí ple d’alegria, perque va comprendre que només en verdaders desijos del cor es pot obrir el camí del Cel.